L’art de traduir Petrarca. Les versions al català del Cançoner

El Cançoner de Petrarca és un dels llibres fonamentals de la literatura europea. El seu èxit ha travessat moltes èpoques històriques i ha arribat fins a la cultura contemporània, que s’ha sentit atreta sobretot per aquells temes de la seva poesia que el fan precursor de la modernitat: el sentiment del temps, els insolubles conflictes de l’ànima, la solitud del poeta, el diàleg entre presència i absència de l’estimada, la lírica com a autobiografia de l’ànima.

Una manera de llegir i interpretar la lírica de Petrarca ha estat també traduir-lo. L’art de traduir Petrarca traça la història d’aquestes traduccions en l’àmbit de la literatura catalana contemporània, d’ençà de les primeres versions que va fer el 1875 Miquel Costa i Llobera. Des d’aleshores, diferents escriptors de les Illes i del Principat s’han anat mesurant amb els paranys formals i conceptuals dels versos de Petrarca: exponents de primera línia de l’italianisme català, com Josep Carner, Maria-Antònia Salvà, Narcís Comadira i Miquel Desclot; altres poetes, com Jeroni Zanné, Josep Maria López-Picó i Agustí Esclasans; escriptors i crítics com Joaquim Riera i Bertran, Carles Cardó i Osvald Cardona, o figures poc o gens conegudes com Jaume Barrera i Francesc de Riart. Cadascú ho ha fet des del seu temps històric i des del seu propi llenguatge poètic, de manera que les seves versions no s’exclouen pas les unes a les altres, sinó que ens donen eines diversament afinades per llegir Petrarca en català.

L’àmplia antologia de traduccions que es publica en edició bilingüe al final de l’estudi mostra la pluralitat d’aquestes aproximacions als poemes del Cançoner i rescata, entre d’altres, textos dispersos i pràcticament desconeguts. Ens trobem, en definitiva, davant de nous textos poètics, els quals no deixen de tenir, com sol passar en la traducció de poesia, una personalitat pròpia, en tant que productes de creació.