Llatins en servitud. París 1940-1944

«Febrer de 1944. Déu ha permès que, dins aquesta França on fem la viu-viu i dins aquest París on ens consumim, Picasso hagi restat tan animat com sempre, i que no s’hagi estalviat de tenir una mena de catau, i que en aquest catau jo hi tingui entrada lliure.

Dic un catau. Ho és, en efecte, sota els teulats d’un vell edifici de la rue des Grands Augustins. S’hi entra per una escala que es cargola sobre ella mateixa, massa per conduir-vos allí dalt amb el vostre enteniment clar. Una porta petita i sou a l’antre del bandoler. El veig així: un bandoler meitat andalús —car Picasso és andalús—, meitat català —perquè ell és també català—, meitat francès —tothom sap que ell és francès. Tothom sap també que ell està compost de tres meitats, pel cap baix. Doncs bé, aquest bandoler m’acull amb el seu més bonic somriure. És un sant.» (De Llatins en servitud)

La lectura de l’estudi que J.M. Quintana va dedicar a la figura i l’obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí l’any 2002 és el millor camí per introduir-nos plenament en les complexitats d’aquest català de Menorca: un personatge apassionat per la cultura, profundament liberal i catalanista, fervorós partidari de l’Europa sorgida del pensament il·lustrat i de l’esperit burgès, convençut que el mediterranisme era un àmbit idoni de convivència supraestatal i un espai necessitat d’autoafirmació en el si d’una Europa unida.