Ramon Llull i l’alquímia

L’alquímia, practicada des d’antic per savis solitaris o per aventurers interessats únicament a aconseguir una riquesa immediata, sovint es va relacionar amb l’especulació religiosa, i s’identificaren els seus símbols enigmàtics amb dogmes de la fe cristiana. Pocs anys després de la mort de Ramon Llull, el nom del savi va aparèixer en llibres alquímics d’autors anònims. A mig camí entre la utopia i la ciència experimental, l’alquímia aconseguí atreure practicants i admiradors de totes les èpoques i condicions. Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Tomàs d’Aquino, Albert el Gran, Roger Bacon o el gran metge suís Paracels varen passar durant segles com a autors d’obres alquímiques. No va ser fins ben entrat el segle XIX que la perspectiva crítica i la investigació provaren les falsificacions de gran part d’aquestes obres.

El treball que presentem és una síntesi d’aquesta trajectòria que va fer perillar l’ortodòxia de Ramon Llull durant segles i que va inserir el seu nom en la nòmina d’autors hermètics reverenciats per la tradició de l’alquímia. Sense ser una ciència, una filosofia, ni tampoc una religió, ha format part d’una llarga cadena cultural que ha fet avançar la ciència i la investigació en èpoques en què això no era fàcil. En el seu nom i amb el seu nom s’han escrit infinitat de textos orientats a les més variades recerques: la transformació del metall en or, la quintaessència o l’elixir que havia de guarir les malalties i preservar la joventut, la falsificació de perles, l’elaboració de cosmètics, la creació de la porcellana o l’invent de la pólvora es relacionen directament amb l’alquímia.