El carrer d’Artà com a espai mític del desfici

Hilari de Cara és un poeta líric, que canta des de l’emoció sentida al fetge, des de la impressió vital que les ferides van deixant a cada solc de la pell. La seva poesia, però, té l’estranya qualitat de contar i fer-ho amb tanta intensitat que la lírica arriba a vestir-se d’èpica, com una espècie de cantar de gesta heroic, un manual de supervivència davant el desfici.

La seva darrera proposta és Carrer d’Artà, que en el seu moment va merèixer el premi Pare Colom de Poesia d’Inca. De Cara ens proposa una davallada a l’infern per la costa manacorina del carrer d’Artà, camí del cementeri vell. Hom podria pensar que el topònim tan concret assassina la lírica i localitza excessivament el context. L’efecte, però, és tot el contrari. El Carrer d’Artà d’Hilari de Cara és un espai mític, un indret que el remet al primer Manacor que conegué, però també als anys negres de la guerra civil. Les referències concretes (el rost del carrer, la pols d’abans de l’asfalt, l’ombra del pretensiós campanar, les dones que vetlen rere les persianes) configuren un espai que acompanya la metàfora d’un passat devastat i alhora dolç.
De Cara té també la rara habilitat de fer referència a elements que en un altre context esdevendrien material fàcil de quadre de costums (gràcil peu de ribella, llençols amb brodats de sal, carros lleugers estibats de fusta, el meu cor de fusteria corcada, llengua de porc amb tàperes) i tanmateix, acaben contribuint només a la construcció del mite devastat.
El carrer d’Artà de Manacor, però, és també el camí que seguien els presos republicans que serien afusellats minuts després al cementeri vell. És així que hi encaixen a la perfecció referències als fets del conflicte que, més de setanta anys després, continua covant entre les famílies manacorines: “Els morts emmanillats d’aquell agost” (en referència als afusellaments massius de republicans manacorins el 1936); “Primer les varen mostrar a sa Bassa, / els senyors de Ciutat iels rics del poble / flastomaven ‘putes’, ‘roges’, cafès, herbes dolces, copes de brandi i qui / podia callava” (la història de les cinc infermeres de la Creu Roja vexades, violades i assassinades al cementeri de Manacor). Fins i tot hi ha espai per a l’assassí de dones que, emparat en la impunitat de la guerra civil, actuava amb impassible crueltat: “Traces del matxet d’en Perot als espadats, malucs sagnants de dones esbutzades, trist carrer quasi angost”.
Però Carrer d’Artà és també l’espai del record d’un amor esvaït, també elevat a la categoria de mite: “La sort és que sempre has habitat allà on s’inventen i es congrien els mites”. El jo poètic s’expressa en un espai inconcret que oscil·la, sense arribar-hi mai, entre la ràbia i la nostàlgia, segurament molt a prop del desencís. De Cara és també un poeta matèric, capaç de despullar els seus versos d’adjectius i cercar aquesta adjectivació en els substantius. Substantiu ve de substància i és així que llegint els versos de Carrer d’Artà podem construir un univers tangible de materials que ens remeten a sensacions: aram, vi, angostura, formol, olis, calç, mel, alumini, cendra, sal. També s’hi expressa la bestialitat dels humans, mitjançant la presència repetida d’elements com el ca, el moix, el llop, el cavall, sempre emprats per expressar, a la fi, un estat d’ànim, una situació, un tarannà, en tot cas.
I per acabar, una bella referència al concepte de la catalanitat: “No hi ha consol, no hi ha volta enrere, aquests carrers, el món, el cec seny, aquesta terra nostra, espadats esborronats, la covardia els vincla, aquella cinta d’aigua fresca que neda de l’Anet a na Morlanda, de Gandia a Andratx. Bona nit de rondalles, però amaguen, congrien alhora distància, glòria, i gel, amor, encara flama i metzina”. Paraules de mestre que descriuen i proclamen els nostres contrasentits més profunds.