Per què ens estimem les dones?

Quinze dies abans que el pugueu trobar a les llibreries, Lleonard Muntaner  Editor ens ofereix com a avançament editorial un dels vint-i-un relats del llibre Per què ens estimem les dones, de Mircea Cărtărescu, que publicarà en traducció de Xavier Montoliu Pauli. Aquesta serà la primera traducció catalana d’una obra de l’autor romanès.

Cărtărescu, convidat al cicle ‘Dilluns de poesia’ que organitzen conjuntament la Institució de les Lletres Catalanes i l’Arts Santa Mònica i que es durà a terme el proper 14 de novembre a les 19 h al claustre de l’ASM, també participarà en dos actes més en col·laboració amb l’Institut Cultural Romanès de Madrid i Lleonard Muntaner, Editor. Així, el dimarts 15 de novembre, a les 19 h, a la Biblioteca Manuel Arranz del Poblenou (Barcelona), tindrà lloc una conversa entre l’autor i el crític literari D. Sam Abrams i la lectura d’un dels relats a càrrec del poeta i editor Marc Romera; i el dimecres 16 de novembre, a les 19 h, al Centre Cultural Pelaires (Palma), la presentació del llibre amb l’autor i els escriptors Sebastià Perelló i Antònia Vicens, l’editora Maria Muntaner i el traductor. Per anar fent boca, aquí teniu un dels seus contes:

PER A D., VINGT ANS APRÈS 

Quan vaig conèixer D. (a qui en un dels meus relats vaig anomenar Gina), em considerava una mena de supercampió del somni. Cada nit em preparava com per a un torneig de boxa en què posava en joc el cinturó de diamants contra tots els rivals. Havia vençut, creia jo, per K.O. a Mandiargues, Jean Paul, Hoffmann, Tieck, Nerval, Novalis, per punts a Kafka i per retirada (al setzè assalt) a Dimov. Cada llibre que llegia en aquella època era un aixecament de peses, cada poema era un extensor, cada passejada —una llarga sèrie de flexions, cada mirada (aleshores em mirava un tap de bolígraf o una maquineta de fer punta damunt la taula d’una manera tan intensa i impersonal que tot desapareixia al meu voltant, i aquestes coses s’elevaven en la seva totalitat davant la meva mirada, vistes de totes les parts alhora i en comprenia el vigor a través del tacte i el quimisme de les seves superfícies de metall i de plàstic com si no estiguessin fora del meu cos, sinó que levitessin —tal com levitaven— en l’aire daurat de la meva ment)— un exercici de concentració per a la nit que seguia, un entrenament per a un nou combat de somnis.

D. era meravellosa, i si alguna vegada he escrit d’ella que dormia amb els ulls oberts del tot, no cal prendre-s’ho com una invenció de l’autor. Precisament era així. En tota la nostra llarga història no vam dormir gaires nits plegats, però quan ho vam fer, aleshores, tot ja s’havia acabat: tant el meu desesperat amor per ella, com la narració sobre Gina. No us puc dir com n’era, de trist, fer l’amor amb el meu propi personatge i no amb la noia per a qui m’hauria deixat arrencar la pell de viu en viu temps enrere. Però sempre que vaig dormir al seu costat, m’havia despertat a la nit i la veia com mirava el sostre, sense parpellejar, sense veure’l, amb els ulls brillant lleument per la penombra de la finestra.

Vaig veure-la per primera vegada dormint així a Cochirleni, on els estudiants de la nostra facultat realitzaven les pràctiques agrícoles, per fer-hi la verema. Cada dia anàvem a la vinya, acompanyats d’un sàtir pagà (el senyor Vinyater, en pèl i ben pelut) i d’un arcàngel bondadós («el pare» Ioan Alexandru), i després de sis hores d’anar ronsejant tornàvem a les nostres habitacions. Al cap d’una setmana ja no es podia dir quin era el dormitori de les noies i quin el dels nois. Ens havíem barrejat del tot. Una tarda, D. em va enviar a comprar-li no sé què —aleshores encara només érem amics, una mica més que companys—, i en tornar vaig entrar a l’habitació de les noies. El caos que hi havia era indescriptible: una es pintava les ungles dels peus, una altra s’aplicava un spray intim a les calcetes, una altra es morrejava amb un paio (aquest noi ara és mort), i Mira i Altamira (us pensàveu que no existeixen en realitat? doncs sí, i encara avui en dia viuen juntes) estaven ben abraçades sota els llençols del mateix llit. D. estava estirada al llit de dalt. Em vaig enfilar per un cantó del de baix per veure-la millor: jeia recta com una estàtua en un sarcòfag etrusc i em mirava directament a la cara. També he d’afegir-vos que D. tenia els ulls grocs més bonics que et puguis imaginar, amb les pestanyes cargolades com gafets. Avui ja no els té així. Cada vegada que la torno a veure, la reconec pels llavis (del tot inconfusibles, aquests sí), no pas pels ulls. Li vaig dir alguna cosa, mentre ella em continuava mirant, amb l’aire de qui escolta solemnement, però que, per motius confosos, no pot arribar al cor de les meves paraules. Em sembla que van passar un parell de minuts durant els quals li anava donant tot tipus d’explicacions. Sentia, obscurament, que hi havia alguna cosa que no encaixava, però, com en una situació absurda d’un somni, no intuïa on era exactament l’error. Al final, una companya em va etzibar, sense parar-hi atenció: «Deixa-la, que no veus que està dormint? Així és com dorm ella, amb els ulls oberts». En aquell moment (com que D. em continuava mirant als ulls amb la més absoluta naturalitat) vaig tenir la impressió ben clara —que mai més no es tornaria a repetir— que jo estava somniant. I que, potser, fins aleshores, tota la meva vida havia estat un somni.

Però a la nit següent, D. i jo vam estar-nos fins a la matinada en un camp d’alfals, buidant una ampolla de vodka i rebolcant-nos per l’alfals, sobre una extensió increïblement gran (fou aleshores que jo em vaig assabentar per primera vegada de com n’és, de dolç, el pèl púbic d’una noia en acaronar-lo), fou un hipersomni, i els anys que vingueren, somnis l’un dins de l’altre, com capsetes xineses esmaltades. Un pobre i escèptic fill de la classe proletària havia conegut una princesa, etc., etc. El que vull escriure aquí, ja que la resta és als llibres, és el que no he pogut escriure en cap altre lloc de la meva literatura perquè, com diu Kafka, «això no es pot dir».

No hauria estimat mai D. si hagués estat només (molt) bonica o si els seus únics mitjans de seducció haguessin estat el palau on em semblava que vivia —quan vaig anar per primera vegada a casa seva, empaperada d’icones de vidre, em vaig pensar que havia travessat, literalment, desenes de cambres— i els seus fascinants vestits i cosmètics. Ni tan sols l’hauria estimada perquè una vegada, quan l’acompanyava a casa, com de costum, un desembre cobert de neu, es va aturar al meu costat en una placeta triangular, il·luminada només per una bombeta bòrnia, i va esmunyir les seves manetes mullades a les butxaques del meu abric i em va mirar als ulls, a les fosques, sense dir-me res, mentre a la claror de la bombeta, la neu queia amb una fúria insòlita. Per això només l’estimo ara. La veritat és que D. em va seduir (per la seva força i la seva persuasió, més aviat com un home sedueix una dona) pel seu poder especial de somiar.

D. no era gaire intel·ligent, molts es pensaven senzillament que era una soca i em compadien amb teatralitat per la inconveniència de la nostra relació. Algunes vegades feia pífies ben estúpides. I de fidel, tampoc n’era gens. Al contrari, coquetejava amb els altres fins a l’exasperació i tenia cura de fer-me sempre, sàdicament, l’informe sobre amb qui es veia també. Però, com a somniadora, era en una categoria superior a la meva i m’esclafava en cada confrontació. Mai, en cap altra persona (including Nerval, Jean Paul i tots els altres esmentats més amunt), no he trobat somnis més… més potents, més arquitecturals, més ben assentats a terra damunt fortes potes de lleó i malgrat això construïts als núvols i al cel blau. Quan m’explicava algun somni, el visualitzava amb tants detalls que més tard em semblava que era jo qui l’havia somniat. Molt sovint, després d’acompanyar-la a casa seva, com de costum, els vespres, després de les últimes classes, entràvem al portal i ens assèiem als graons de marbre, en una penombra en què amb prou feines ens vèiem els ulls. Aleshores encenia una cigarreta i començava a explicar. Els ulls li brillaven, sota les pestanyes arrissades, com a l’escena del bar buit, de Ciutadà Kane. Un somni dels seus durava, explicat, com a mínim mitja hora, però a mi em semblava, com en aquell conte oriental, que durava vides i més vides, passades o futures. I quan me n’anava, després de tancar darrere meu la porta pesada, de ferro forjat, sempre em preguntava com podria sobreviure fins l’endemà, quan ens tornéssim a veure a la facultat.

Més tard, explicant somnis en els meus llibres, vaig aprofitar-me moltíssimes vegades, vilment, d’una fissura en la llei de la propietat intel·lectual —l’absència de copyright dels somnis— per robar-li les visions més captivadores i més ben articulades, els decorats més místics, els traspassos més discrets d’allò real a allò irreal i part way back. Seu era el somni amb el palau de marbre envaït per les papallones a Cegador —en general, les papallones, allí, són les seves papallones—, igualment també seu era aquell altre sobre el recinte-panteó immens pel qual Maria es perdia durant setmanes i setmanes per lloses dolces de calcedònia i malaquita. De fet, ara tinc la impressió que cada somni que em va contar durant aquella època llunyana en què vam estar junts, i fins i tot els que vaig somniar jo, independentment de la seva presència o voluntat, brotava al mig del seu cervell, desenvolupava un filament translúcid que em perforava la closca i floria, de sobte, a l’altre extrem del filament, desfullant-se exòticament i multiforme dins el meu crani. S’havia format un cordó umbilical entre les nostres ments, ella era la mare que m’alimentava amb la substància gelatinosa del somni, mentre jo —que (o perquè) estimava cada fibra del seu pobre caparró d’estudiant soca— creixia per la reunió de les fulles petites embrionàries escrites per les dues cares amb somnis robats.

I mireu-nos ara: jo, escriptor, recollint glòria i (molt més) menyspreu, sense ni gosar entrar a les nits a cap tipus de ring, per a cap mena d’assalt oníric. Ella, una desconeguda, un sobre usat i tirat, en el qual potser hi ha hagut diners o potser heroïna. Tots dos hem sobrepassat la quarantena d’anys i (per citar els clàssics) «el nostre amor immortal se n’ha anat a fer punyetes»…

Prego a D. —«Wherever she is»— que accepti aquest petit text no només com a moneda de canvi per les paraules que em va dir no fa tant, sinó també com un tendre homenatge.

 (Mircea Cărtărescu, Per què ens estimem les dones. Traducció de Xavier Montoliu Pauli. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2016)