Presentació “post mortem” de“Cants del Montalt”, darrer poemari de Jaume Pomar i Llambias, poeta palmesà. Havia de venir al programa, però la Dama de la Dalla se l’endugué abans. Part de les cendres descansen al cementiri de Sant Vicenç de Montalt. Maria Rosa Llopart Guasch, la dona que estigué al seu costat durant els darrers set anys i que té casa fa quaranta anys en aquesta població maresmenca, vingué al programa per explicar-nos detalls de la gestació del poemari, escrit completament a casa seva, tret de la carta final a Bartomeu Fiol.
El dia 23 d’octubre del 2013, tinguérem el gust de dedicar el programa al poeta mallorquí, que morí el 10 juliol del 2013. Biel Mesquida, distanciat feia temps del poeta, admeté l’endemà en el seu blog que “era un artista de veres.”
Jaume Pomar i Llambias, que nasqué el 29 de juliol de 1943, un any i escaig més tard que nosaltres, era, a més a més, un munt de coses: assagista, crític literari, narrador, traductor i articulista.
En política es posicionà en l’àmbit de l’esquerra. Milità primer en el Partit Comunista Espanyol i, després, en el Partit Socialista Mallorquí. Abandonà decebut la militància. Ara: sempre mantingué el seu compromís amb la llengua catalana.
Estudià peritatge mercantil i el 1959 obtingué el títol, fet que li permet, després d’una oposició, d’ingressar com a auxiliar administratiu, en una entitat bancària. Però això no era ben bé allò que volia ser de gran. Fot el camp a Barcelona per cursar-hi periodisme. S’hi està cinc anys. Es titula el 1973 i comença Filosofia i Lletres. Torna i ingressa com a administratiu en el cos de funcionaris públics. Després de treballar en la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, esdevé bibliotecari i documentalista de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem.
Ja saben que només els que nosaltres considerem poetes accedeixen al nostre programa. L’era, i molt bo. El 1966 obté el Premi Nacional Universitari pel poemari “Amb la mort, amorosament, que es publicà posteriorment (1969). Obtingué dos cops el Premi Ciutat de Poesia Joan Alcover. El 1966 i el 1971 pel poemaris “Tota la ira dels justos” i “Inútil fracàs”. Vint anys de silenci. Si no fos per “Història personal”, publicat el 1979, per “Carisma del desert”, i “Elegies”, publicades ambdues el 1987 i per ”Imatge de la por”, estampada el 1987. I El 1991 obté el premi Cavall Verd per “Quatre estacions”. El 1991i el 1998 rep la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona per “Veus del passat” i per “Tardor” respectivament. Entremig publica el 1992 “Llavis de marbre blanc”, obté el 1992 el Premi Miquel de Palol pel poemari “Frontissa”, que es publica l’any següent., i el 1997 dóna a llum “La sínia de les hores”. El 2004 obté el XXXVIIIè Premi Joan Teixidor de Poesia per “Mosafat”, un aplec de haikus. El 2006 és mereixedor del premi Manuel Rodríguez Martínez, d’Alcoi, pel poemari “Llibre de l’exili”, que es publica el 2011. Obté el 2009 el Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere per “L’illa i el silenci”. Per últim, “Cants de Montalt” obté el 2012 el Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.
Tot i mantenir-se fidel al realisme i existencialisme de l’obra inicial, evolucionà cap al simbolisme. La seva poesia tracta els temes de sempre: l’amor i la mort, el pas inexorable del temps, l’angoixa i la solitud, l’escissió de l’ànima i el cos i el paradís perdut de la infantesa. Però també xerra de l’exili en el seu propi país i es mostra desesperat i pessimista davant el món.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera Balasch, que gravà les imatges amb una videocàmara, gràcies a Pius Morera, creador i conductor del programa, que les edità, i gràcies a Marc Fort, que tingué cura del so.