PLUJA QUE S’ACOSTA

Han esborrat la pissarra de les golfes 

i el vent encén la llum dels estels, 

que és nerviüda, ara. Algú ho descobrirà, algú ho sabrà. 

I si en algun indret d’aquest gran planeta 

se sap la veritat, un bocí ressec, envernissat pel sol 

quedarà tot just penjant en la seva pròpia infàmia, en la seva humilitat. Ningú

o en traurà profit, però les coses ja no poden empitjorar. 

Continua jugant i prou, perfeccionant com ho fas el pas 

dins el desordre, ara intencionat. ¿Que no ho veus 

que no hi podem fer res més? Mentrestant, grans focs 

s’alcen, com pallers en flames. Ja han ajustat l’esfera 

i és inquietant, però tota la teva finesa és al viure 

conspira-hi en contra, ara que això és casa nostra: 

un lloc d’on ser, i pel qual la gent es pugui preguntar.