La impossible tremolor del mot

El nou lli­bre de poe­mes de Lluís Calvo esdevé l'altra cara de la moneda que repre­sen­tava Estiula (2011): men­tre aquell par­tia del Ripollès per obrir-se al món i al cant, Selvàtica s'endinsa en “l'exu­berància, / la vehemència hiperbòlica del viure” que repre­senta la Selva tro­pi­cal, nom de la pri­mera part del lli­bre. Aquest anar enfora, però, no és res més que una recerca de la selva que creix en cadas­cun de nosal­tres, per tal de “dir la llum, la cen­dra, el llamp”.

Calvo sem­pre esprem les dico­to­mies al màxim, sem­pre resol els enig­mes del viure amb una radi­ca­li­tat furi­bunda. I aquí encara té més sen­tit: en un món de pre­da­dors i pre­ses, tot resta reduït a una lluita entre la vida i la mort. La mateixa exu­berància del pai­satge neix de la des­com­po­sició i els detri­tus, i per això el llen­guatge i les imat­ges d'aquesta pri­mera part del lli­bre són espe­ci­al­ment explícites. A la selva tro­pi­cal no hi ha nor­mes: tot es redu­eix a la sim­pli­ci­tat i la bru­ta­li­tat de la super­vivència. Es con­cen­tra en trac­tar d'apre­hen­dre la cos­mo­go­nia de l'ambi­ent que l'envolta –el lli­bre neix d'una estada al Bra­sil–. A Rio de Janeiro, per exem­ple, davant la Pedra da Gávea se sent impul­sat a refle­xi­o­nar sobre la tran­si­to­ri­e­tat: “Voldríem ser així: / memòria, fixació, / mura­lla defen­siva de l'ins­tant”, i d'aquí la neces­si­tat de la poe­sia. “Sols el poema, tan­ma­teix, / parla amb l'auxili de les veus / que arri­ben sense pausa, / des de llocs des­co­ne­guts i eterns.” El món i els morts ens par­len.

A diferència dels excel·lents Col·lisi­ons (2009) i Lle­gat rebel (2013), Calvo deci­deix no dis­per­sar gaire els interes­sos temàtics i en les dues parts següents con­ti­nua amb el leit­mo­tiv de la selva, en aquest cas com a metàfora (Selva tem­pe­rada) i com a al·lego­ria (Selva de l'ànima). La mateixa gra­dació en l'ús del recurs lite­rari també la tro­bem en un ordre pro­gres­siu d'ascensió dan­tesca, des de la selva de la vida a la intempèrie, a la tem­prança intel·lec­tiva i aca­bant en l'ascensió cap a refle­xi­ons espi­ri­tu­als. Alguns dels pano­ra­mes de la segona part (El cin­gle, Con­tra­ban), ens retor­nen al Ripollès o a la Gar­rotxa; d'altres (Vedat, Lied, Bos­cana) són referències més aviat germàniques. Sem­bla que el món medi­ter­rani, con­tra­dic­tori i para­do­xal, s'adiu millor a la natu­ra­lesa caòtica del món, que “avança a cops, / a tràngols, a sotracs. / I jo amo el foc. / L'equi­li­bri és el caos”. I ho rebla esmen­tant el gran Llull en una de les millors com­po­si­ci­ons del lli­bre, ins­pi­rada en el Lli­bre de les bèsties. L'ore­neta (l'espi­ri­tu­a­li­tat) i el cérvol (la mate­ri­a­li­tat) pro­ta­go­nis­tes repre­sen­ten dues face­tes de l'Arbre del conei­xe­ment, el qual va fent arrels “endins, ben endins / dels bos­cos tem­pe­rats” per ser tro­bat, un “Arbre de foc, tija flai­rosa: / l'aure­neta a la branca, / el cérvol a la soca. / La vida com un llamp que incen­dia la nit.”

Els títols de la ter­cera part reme­ten a l'espi­ri­tu­a­li­tat que apuntàvem: acti­tuds de reve­lació (Apa­rició, Peri­ple) o cita­ci­ons reli­gi­o­ses (Hurqalya, Llum de Vai­ro­cana) cer­quen una síntesi a par­tir de la dis­persió. No deba­des, Hurqalya fa referència a la fe bahai, ori­ginària de l'Iran, que teo­ritza sobre l'ori­gen comú de totes les reli­gi­ons. La poe­sia (el cant), doncs, esdevé la “llum con­vo­cada” a través del “signe encès”, aquest mot el qual és impos­si­ble de fer tre­mo­lar. Però cal cer­car-lo, no queda cap altra opció, ja que “no hi ha equi­li­bri, [...] has de pertànyer als vius o als morts.” Per això, mal­grat les difi­cul­tats, Calvo deci­deix seguir galo­pant i llui­tant “fins a l'exte­nu­ada veu de cada càntic”, com torna a demos­trar.