Així que no voldria deixar-me empresonar

per cap signe, sinó esdevenir trajecte,

inversió subtil de talls i violències,

l’amor que ens posa en dansa i ens manté extraviats.

I anar temptant-me, clínic, en els udols que escric,

a fi d’alliberar-me de cadena i brutícia

i descobrir la trama de fils que entreteixeixen

les meues impotències per, tot seguit, desfer-la,

arrancar-la implacable, destruir, destruir

tanta complicitat, aquells silencis densos

que he circumdat tan bé, els ermots improbables

que em va caldre intentar amb tremp fracassadíssim…

Desfaig, i en faig pregària, de l’acte de desfer

per tot seguit refer, i no en trobe el final.

I en cada encarnament prefigure una mort.