Hannah Arendt (Hannover, 1906 – Nova York, 1975). Nascuda en una família jueva assimilada, va tenir una sòlida formació filosòfica amb pensadors com Heidegger, Husserl i Jaspers. Després de l’incendi del Reichstag, l’any 1933, es va exiliar a París, on va residir fins al 1941, any en què es va traslladar als Estats Units, on va viure com a apàtrida fins al 1951. L’experiència de l’exili i del totalitarisme van transformar progressivament la perspectiva del seu treball intel·lectual i acadèmic. Davant de la constatació que les categories polítiques tradicionals havien resultat ineficaces durant els tràgics esdeveniments del segle xx, Arendt va apostar per repensar el sentit de la política. A partir d’aquí, va recuperar el paper d’una responsabilitat que aspirés a remodelar el món, tenint sempre present la fragilitat de l’acció humana, amb el seu caràcter imprevisible i il·limitat. Tot això, amb l’intent d’aconseguir una estabilitat i al mateix temps obrir el pas a noves situacions i noves relacions, fins i tot per resistir davant les circumstàncies que ens venen donades. Són testimonis d’aquest recorregut les obres Els orígens del totalitarisme, La condició humana, Eichmann a Jerusalem, Entre el passat i el futur, Sobre la revolució i La vida de l’esperit, entre d’altres, així com els seus articles de la revista Aufbau, recopilats a Participar del món. Escrits 1941- 1945 (Lleonard Muntaner, Editor, 2020).