Ingeborg Bachmann (Klagenfurt, 1926 – Roma, 1973). L’obra d’Ingeborg Bachmann és considerada com una de les més rellevants en llengua alemanya de la segona meitat del segle xx. Nascuda el 1926 a Klagenfurt, la ciutat de Robert Musil, forma part de la mateixa generació de Günter Grass, Martin Walser, Hans Magnus Enzensberger i Thomas Bernhard, escriptors que van bregar per donar una legitimitat a la literatura alemanya després del nazisme mitjançant l’enfocament crític d’una escriptura que es volia nova i compromesa. Va escriure poesia, teatre radiofònic i llibrets d’òpera de manera gairebé simultània. De fet, es va donar a conèixer gràcies al Grup 47, que de seguida la va celebrar com una nova veu de la lírica alemanya. Tot i l’èxit, la poesia de Bachmann s’estronca i l’es­criptura llavors vessa en forma de relats, novel·la i assaig; un gir que la crítica i el públic no van acabar d’encaixar. A dir veritat, els seus poemes han començat a ser entesos força tard, un cop s’ha revelat la seva relació intensa i difícil amb Paul Celan. Fins no fa gaire la seva obra ha estat interpretada bàsicament en clau feminista, com una víctima de les agressions masculines, amb l’amor i la seva violència inherent com a rerefons.

Bachmann es va doctorar en filosofia a Viena el 1950 amb una tesi sobre La recepció crítica de la filosofia existencial de Martin Heidegger. Hofmannsthal i Wittgenstein van ser dos referents importants en el seu pensament sobre el llenguatge. Entre el 1958 i el 1962 va compartir la seva vida amb l’escriptor suís alemany Max Frisch. El 1964, en ocasió del premi Büchner, va escriure el seu famós discurs Berlín, un lloc d’atzars.

Filla d’un director d’institut afiliat al partit nazi quan encara no era legal a Àustria, Bachmann va viure l’annexió, segons ella mateixa va expressar, com un trauma d’infància. Ara bé, segons la seva mare, el dia de l’entrada de les tropes de Hitler a Klagenfurt, ella era a l’hospital i no es va poder adonar de res. El cas és que el sentiment de culpa la va corsecar tota la vida. La seva obra s’hi debat amb una força extra­ordinària. Va morir als quaranta-set anys a Roma, de resultes d’un incendi provocat amb un cigarret quan s’intentava adormir sota els efectes dels sedants. En català, n’hem pogut llegir la Poesia completa i la seva emblemàtica novel·la Malina.