La llegenda hagiogràfica de la invenció de la Mare de Déu de Lluc. Fonts literàries i iconogràfiques i interpretació literària i simbólica

El concepte d’invenció és la paraula clau que vertebra i explica la llegenda hagiogràfica sobre l’origen de la devoció a la Mare de Déu de Lluc i del seu santuari. Prové del mot llatí inuentio, que significa «trobada», «descobriment», «descoberta». Així, doncs, invenció fa referència a la construcció d’un relat etiològic sobre la imatge de la Mare de Déu de Lluc i, secundàriament, sobre el seu santuari, per explicar el poder religiós de la imatge i la puixança del seu lloc de culte. Per tant, la llegenda és més aviat un exercici de lògica simbòlica que no un esforç d’investigació històrica en el sentit modern. Les mateixes dades històriques són reinterpretades, sovint ingènuament, al servei de l’enaltiment religiós i patriòtic de la Santa Figura. Cal destacar que la sintaxi simbòlica al voltant de la Mare de Déu de Lluc es configura i s’expressa en una referència constant a la conquista catalana de Mallorca de 1229.

L’objecte d’aquest treball és l’estudi de l’origen i l’evolució d’aquesta construcció simbòlica en els testimonis literaris i iconogràfics que s’han pogut localitzar. Els relats de la invenció tenen, indubtablement, una base històrica sobre la qual es basteix la seva interpretació providencialista.

A l’evolució de la llegenda, hi té un pes important la tradició popular oral (l’art verbal), no sempre reflectida amb tota la seva extensió a la documentació escrita. Malgrat això, la Santa Figura mai no ha entrat a la rondallística com altres personatges mítics de la història de Mallorca, com Jaume I mateix o, en l’àmbit eclesiàstic, la figura de l’Abat de la Real. Segurament és perquè, els relats dels miracles que s’han atribuït a la Mare de Déu i la mateixa llegenda de la invenció, li han atorgat un paper ja tan destacat en l’imaginari popular mallorquí que han desplaçat i fet innecessàries les rondalles.