Àngel Carmona Ristol (Lleida, 1924 – Barcelona, 1997). De mare catalana i pare castellà, va escriure, va llegir i va fer teatre en totes dues llengües. Gran coneixedor de la poesia castellana i catalana antiga i moderna, es va anar centrant i concentrant cada vegada més en la cultura catalana. Comença a fer girar els fars de la seva obra amb articles com «La razón vital de Joan Salvat-Papasseit» (1957), «Juan Maragall, poeta del futuro» (1960) i «L’erotisme de Mossèn Cinto» (1980). L’any 1967 publica les Dues Catalunyes on, com diu ell de Maragall, es dirigeix, enmig de les lluites polítiques, socials i culturals de l’època, cap a la llum de la gran pau, la síntesi futura que encara esperem. El 1970 surt l’Antologia de la poesia social catalana, la qual comença amb un poema de Joan Brossa, en un moment en què el poeta encara era menystingut per la plana major de la crítica catalana. S’entén, doncs, com un gest —de cap— que reivindica i com un gest que es fa extensiu al llarg del seu pensament. Allunyat de les llotges oficials i benestants de la cultura a causa del seu constant i consistent compromís amb l’art en tant que expressió com més humana, independent i lliure possibles, ha estat infravalorat i oblidat com ho foren, entre tantíssims altres, Arnau de Vilanova i Josep Robreño.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continuau navegant estau donant el vostre consentiment per a l'acceptació d'aquestes cookies i de la nostra política de cookies.

ACCEPTA
filme porno scam