Joan Francesc Mira (València, 1939). És doctor en Filosofia, antropòleg, escriptor i traductor. Va ser el fundador i el primer director del Museu d’Etnologia de València (1982-84) i director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social (1980-84). Entre el 1992 i el 1998, va ocupar la presidència d’Acció Cultural del País Valencià. Ha estat professor de grec a la Universitat Jaume I de Castelló. Col·labora setmanalment, d’ençà de la seva fundació ja fa més de vint anys, a la revista El Temps. També ha publicat nombrosos articles a altres mitjans, entre els quals destaquen la revista L’Espill o els diaris Avui i l’edició valenciana d’El País. El seu interès per l’antropologia social i cultural, per la sociologia i per la qüestió nacional —tant amb referència a l’àmbit valencià, com al català en general, l’espanyol o l’europeu, i tant des d’una perspectiva històrica com política—, s’ha concretat en les obres Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974), Els valencians i la terra (1978), Crítica de la nació pura (1984), Cultures, llengües i nacions (1990), Hèrcules i l’antropòleg (1994), Sobre ídols i tribus (1999) i Sobre la nació dels valencians (1997). Literatura, món, literatures (2005) és la mirada d’un assagista sobre temes literaris catalans i europeus. Dels seus articles breus publicats a la premsa n’ha fet recopilacions en els volums Punt de mira (1987), Els sorolls humans (1997), Cap d’any a Houston, Texas (1998), Déus i desastres. Papers de finals de segle (2001) i Paradís, pestes, kalàixnikovs i altres temes i qüestions (2006). És autor de dos reculls de narracions —Els cucs de seda (1975) i Quatre qüestions d’amor (1998)— i de les novel·les El bou de foc (1974), El desig dels dies (1981), Els treballs perduts (1989), Borja papa (1996) i Purgatori (2003). Les seves traduccions de la Divina Comèdia (2000) i dels Evangelis (2004) han merescut una aclamació unànime. Ha fet contribucions rellevants a la divulgació històrica d’alt nivell sobre la família Borja, el novel·lista Blasco Ibáñez i la Guerra de Successió. Ha guanyat nombrosos premis literaris i ha estat objecte de múltiples reconeixements: Andròmina (1974), Premi dels lectors d’El Temps (1990), Joan Fuster (1984), Crítica Serra d’Or (1985), Lletra d’Or (1985), Joan Crexells (1996), Sant Jordi (2003), Jaume Fuster (2007), la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla d’Or de Florència (2001), Premio Nacional del Ministerio de Cultura (2001) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2004). El seu compromís amb la defensa dels drets lingüístics, culturals i nacionals del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans l’ha dut a impartir nombroses conferències arreu del territori lingüístic, a publicar una gran quantitat d’articles amb una actitud militant i a col·laborar activament en múltiples iniciatives cíviques, culturals i polítiques.