Nicolau M. Rubió i Tudurí (Maó, 1891 – Barcelona, 1981). Escriptor i arquitecte. Autor de llibres de viatges —entre d’altres, Caceres a l’Àfrica tropical (1926) i Viatges i caceres a l’Àfrica negra (1960)—, de la novel·la curta Cacera en el no-res (1954), del recull de narracions Un crim abstracte o el jardiner assassinat (1965) i de les novel·les No ho sap ningú (1961) i El camell travat (2003). També va conrear el teatre, en una doble línia creativa: recreacions de mites clàssics (Ulisses a l’Argòlida, 1962) i comèdies inspirades en la realitat contemporània. Com a arquitecte, s’especialitzà en jardineria i escriví diferents llibres sobre la seva professió: Diàlegs sobre l’arquitectura (1929) i Jardins de Barcelona (1929)… Exiliat a París, del 1937 al 1945, practicà el periodisme polític, redactà diverses obres de caràcter memorialístic (el dietari Llatins en servitud en seria la millor mostra) i enllestí el seu important assaig La patrie latine (París, 1945; editada recentment en català). La lectura de l’estudi que J.M. Quintana va dedicar-li l’any 2002 és el millor camí per introduir-nos plenament en les complexitats d’aquest català de Menorca: un personatge apassionat per la cultura, profundament liberal i catalanista, fervorós partidari de l’Europa sorgida del pensament il·lustrat i de l’esperit burgès, convençut que el mediterranisme era un àmbit idoni de convivència supraestatal i un espai necessitat d’autoafirmació en el si d’una Europa unida.