No és la primera vegada que m’acost al paper en blanc, o a la pantalla immaculada (que, de mica en mica, inevitablement, va substituint-lo), per posar-me a reflexionar sobre la situació política a Eivissa, a les Pitiüses, a les Balears, als Països Catalans o a Europa. Poques vegades, emperò, m’hi he posat amb la urgència que ho faig ara, ni amb la frissança que m’empeny en el moment de començar aquest paper. Perquè les situacions que a Eivissa hem anat considerant com a d’urgència cada vegada ho estan esdevenint més. Si fa uns anys ens queixàvem que el medi natural estava sent capolat, ara més intensament encara; si temíem pel futur de la llengua catalana, pròpia de les Balears i del conjunt dels Països Catalans, avui dia hi temem especialment; si comptàvem com una necessitat peremptòria aconseguir un bon finançament per a les nostres illes, ara ha esdevingut una urgència de primer ordre. I així successivament, en tants i tants àmbits. (Del preàmbul de Bernat Joan i Marí.)