La paor, encara, a la base de l’alè,

reprenent el discurs que estreba

en el tremolar del buit,

quan vet aquí que el buit s’oblida

i és tota una reguera de boires,

de febrers precipitats, espessos;

i els vint metres quadrats de llar

podrien descomptar-se dels anys viscuts

i et restaria un bagatge llarg i vitri

com un riu de faula índia,

amb tot a la vorera de les petjades

caduques, els indrets dels calendaris vells

que estengueren llur vigència en terres llum enllà,

febrer enrere,

abans,

moltes ribes abans.