Continuïtats i desviacions. Debats crítics sobre la cultura catalana en el vèrtex 1960/1970

L’objectiu d’aquest volum és analitzar les dinàmiques de canvi que afecten la cultura catalana en la frontera de la dècada que conduiria a la democràcia, un moment en què el discurs que atorgava un sentit unificador a la cultura catalana sota el franquisme —el de la resistència davant les agressions del règim— ha deixat de ser l’únic que garanteix la cohesió cultural, sense que un nou projecte d’identificació s’hagi encara articulat per complet. Això genera una sensació de crisi que, junt amb l’emergència de noves plataformes des d’on crear opinió, provoca que surtin a la llum diferents posicionaments sobre la cultura catalana i la funció de la literatura en la seva definició. Temes com ara la possibilitat de generar una literatura «de consum», la continuïtat cultural que hauria d’assumir la nova generació de joves educats en el franquisme o la promoció d’una contracultura pròpia generen debats rellevants per entendre el funcionament de la cultura i la literatura catalana.

A Continuïtats i desviacions la sensació de «crisi» s’estudia no només com a mostra del caràcter «problemàtic» d’una literatura com la catalana (perseguida durant dècades, vinculada a una llengua minoritzada i mancada, en alguns moments de la història, d’institucions des d’on planificar-se i difondre’s), sinó com un indici de la seva heterogeneïtat productiva, de la seva capacitat de generar una diversitat que permet múltiples itineraris d’evolució possibles. Les dades que s’hi ofereixen s’emmarquen en una reflexió més àmplia sobre les possibilitats del camp literari i cultural de funcionar com a contraesfera pública en contextos de reconstrucció democràtica, una anàlisi que es concreta, en aquest llibre, a partir de l’estudi de la cultura catalana durant el tardofranquisme i la transició.