Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922)

Entre els poetes catalans del tombant dels segles xix-xx, Miquel Costa i Llobera és el més significativament unit al món clàssic. Ell mateix declara que la seva musa, enlloc de blonda i nòrdica, és bruna i mediterrània. Tal classicisme —visceral— resta sotmès a selecció; a una fragmentació depuradora, capaç d’oferir al món modern la part més noble i sana de Grècia i Roma. El missatge de Costa és doble: missatge ètic, d’acord amb la seva condició de cristià, sacerdot i, àdhuc, de persona de consciència remirada; i missatge estètic, per l’adopció i adaptació d’estrofes horacianes a part de la seva obra, i perquè mostra, en general, un pes i mesura hereus de grecs i llatins. Autoprogramat des de ben jove com un pi que lluita i canta, els seus versos vibraran amb l’arpa de la Renaixença, amb la cítara d’Horaci, amb la lira d’Homer, regalada a Nuredduna; i fins amb el salteri de David. Per mitjà d’aquest instrumental Costa i Llobera realitza la síntesi humanisme-fe. La seva obra semblarà un temple greco-romà coronat amb cúpula de basílica cristiana.