L’any 1943 es publicava a Nova York, en francès, una obra titulada De l’Iliade. N’era autora Rachel Bespaloff, una filòsofa jueva no acadèmica refugiada als Estats Units des de l’any abans. En aquest assaig tan breu com fascinant, Bespaloff ens recorda que: «Una vegada més, la bellesa fa brillar per damunt del sofriment la possibilitat de la salvació». I continua dient: «De nou els seus raigs travessen el núvol i obren en la tempesta el camí de la pau. Aquestes pauses de l’esdevenir, en què la bellesa ofereix la seva transparència a l’etern, no són “instants bells” sense amarres ni lligams amb la realitat que els ignora […]. La muralla de Troia en el moment en què apareix Hèlena, o la tenda d’Aquil·les quan Príam hi entra, són llocs de veritat on esdevé possible, no el perdó de l’ofensa, que els antics desconeixen, sinó l’oblit de l’ofensa en la contemplació de l’etern». Decidida i fràgil, aguda i de radical lucidesa, Rachel Bespaloff se suïcidà el 6 d’abril del 1949 a causa d’una «extrema fatiga», segons escrigué en una carta. Tenia 53 anys.