MÍSTICA TERRA

Vent de muntanya, embat del mar.

Sé d’un indret on l’herba crida verda

i les onades l’acompanyen fins al cel.

Els cimals, buits de vida, se deixen

com a part del paisatge i àncores del record;

i tes passes, parsimonioses, una rere l’altra,

s’enfonsen i arrelen sens que puguis adonar-te’n.

Aigua de mar semblen ses imatges;

minses estaques de mel cobertes.

I en allunyar-te vers l’horitzó,

quan només als ulls la carena hi resta,

sents bategar el cor amb més força;

i part de l’ànima que creies teva

ja forma part d’aquesta mística terra.