Prou sabíem els que seguim amb delit els treballs i els dies de Bartomeu Fiol, de la gran, insubornable i encesa humanitat que traspuen tots i cadascun dels seus poemes, des dels més primerencs intents fins als escrits la Nit de Sant Joan d’enguany. Aquest nou i a la vegada antiquíssim conjunt no fa sinó refermar-nos en aquesta convicció. I, com ell em deia recentment, sempre «cercant molt més alguna veritat que alguna beutat».

Tenim a les mans un collage no gens còmode de contemplar —ni de pair—, fet de moltes menes de materials. Era necessari barrejar-ho tot dins aquest magma de poemes socarrats, de plaquettes amb tipografia endreçada i missatges pressumptament esburbats, de poemes-índex, d’incisos, d’entra-surts, d’excursos, d’aventures sentimentals tènuement acolorides d’al·lucinació, de retalls vagorosos de silenci i converses elegants, de cartes-pregària i epístoles profanes, d’invocacions pietoses i educades a Nostra Dona del No-res, com un mirall en flames on atansar-s’hi fos gairebé un risc o un perill, bordell de flames, nits de foc i de desfici, fons sense temps dels anys, versos roents, mirall.

(Del pròleg de Miquel Batalla)