«[…] podem pensar que aquesta nova clau es materialitzà, públicament i definitiva, en l’anomenada “pau constantiniana”, de l’any 313. A partir d’aquí, com és sabut, el moviment cristià es convertiria aviat en la regió oficial de l’Imperi […]. Entenem que amb aquests canvis es negaven fins a un cert punt tant la religió com la història, si entenem aquesta darrera com el fet d’una constant i natural recerca humana […]. Era un pacte que semblava regalar la història a l’Església, però que en realitat li negava.» (p.87)

«Així se li farà patent [a l’home] que la Paraula, que no empra “paraules” humanes, s’expressa eminentment en la voluntat que ell, a l’escenari de les altres coses que existeixen, existeixi […]. Davant el silenci ‘mundà’ de Déu, en fi, l’home es podrà mirar a si mateix i entendre que té en meres paraules mundanes es podrien referir. Les paraules “humanes” de Déu són el propi ser humà i el món que l’envolta.»