Isidor Marí ha destacat com a músic i cantant des de ben jove: sigui sol o amb Joan Moreno, o amb el grup Uc, o, després, amb Falsterbo Marí. Però no s’ha limitat a ser un músic exitós. Ha fet recerca etnogràfica, seriosa, recollint textos i melodies de cançons populars, n’ha estudiat les arrels, ha participat en l’actualització de les cançons i en el retorn d’aquestes cançons al poble que les havia creat i que les ha tornat a fer seues fins que han esdevingut veritablement música popular.

Tanmateix, tampoc no s’ha conformat amb un camp d’estudi com el de la cançó i la música populars. A partir de la llengua pròpia, potser esperonat pel seu padrí, Isidor Macabich, i més tard per Marià Villangómez, després d’uns inicis vacil·lants, finalment encamina el seu interès cap al món de la filologia, i dins aquesta, cap a la projecció necessària de la llengua catalana per poder disposar d’un corpus normatiu i d’un estatus i d’una planificació que en garanteixin la viabilitat futura. 

Aquest llibre vol reconèixer la personalitat d’aquest eivissenc compromès amb la realitat social i cultural de les Pitiüses, de les Balears i dels Països Catalans en el seu conjunt i donar-la a conèixer al gran públic, si és que encara no ho ha fet. Un compromís ètic i polifacètic que s’ha projectat cap a l’exterior sense oblidar mai, però, aquella illa petita que l’ha vist néixer. (Del pròleg d’Enric Ribes)