La nit de Catalina Homar

Mirau-me bé i demanau-vos qui som. Ho sabeu, qui som? Sabeu qui habita rere aquesta cortina de secrets i de tabús, de xerrameques i d’oblit cercat? La boira de l’oblit que tot ho tapa, sí, com tot ho tapava la boira que entrava de la mar i convertia les cases de S’Estaca en niguls de cotó esfilagassat… Llavors tots pareixíem fantasmes, ombres difuminades, i en el fons és el que érem, ombres xineses, projeccions d’ell, invencions del seu gabinet a Son Moragues o Miramar… Lluny de noltros, perquè sempre hi va estar lluny de noltros; per aprop que fos, era alluny… Fins i tot quan es dignava a comparèixer, amb la galera o damunt del mul o d’aquell cavallet blanc que pareixia que s’havia de rompre amb el seu pes, i la casa s’omplia d’una alegria distinta i d’un ball com de dia festiu, tots darrere les voluntats del Senyor…