L’home aproximatiu

l’alè fosc de la nit s’espesseeix
i al llarg de les venes canten les flautes marines
transportades damunt les octaves de les capes de diverses existències
les vides es repeteixen infinitament fins a la magror atòmica
i molt amunt tan amunt que no podem veure-hi
i amb aquestes vides al costat que no veiem
l’ultraviolat de tantes vies paral·leles
aquelles que hauríem pogut prendre
aquelles per les quals hauríem pogut no venir al món
o haver-ne ja partit fa molt de temps tant de temps
que hauríem oblidat l’època i la terra que ens hauria xuclat la carn
sals i metalls líquids límpids al fons dels pous