l’alè fosc de la nit s’espesseeix

i al llarg de les venes canten les flautes marines

transportades damunt les octaves de les capes de diverses existències

les vides es repeteixen infinitament fins a la magror atòmica

i molt amunt tan amunt que no podem veure-hi

i amb aquestes vides al costat que no veiem

l’ultraviolat de tantes vies paral·leles

aquelles que hauríem pogut prendre

aquelles per les quals hauríem pogut no venir al món

o haver-ne ja partit fa molt de temps tant de temps

que hauríem oblidat l’època i la terra que ens hauria xuclat la carn

sals i metalls líquids límpids al fons dels pous