L’ignorant. Poemes 1952-1956

L’IGNORANT

Com més envelleixo i més creixo en ignorància,
com més he viscut, menys posseeixo i menys domino.
Tot el que tinc és un espai:
ara nevat, adés brillant, però mai habitat.
On és el que dóna, el guia, el guardià?
Resto a la cambra i de moment callo
(el silenci, com un servent que entra per posar una mica d’ordre)
i espero que una per una les mentides s’allunyin:
què en resta? què li resta a aquest morent
que li impedeix de ben morir? Quina força
el fa encara parlar entre les seves quatre parets?
Podria saber-ho jo, l’ignorant, l’inquiet?
Però, veritablement, el sento parlar i la seva paraula
penetra amb el dia, per bé que confusament:
«Com el foc, l’amor només estableix la seva claredat
en la mancança i la bellesa dels boscos fets cendra…»