Parelles

«El joc de xerrar. Aquesta és la premissa de Francesc Puntí, el qual irromp amb un llibre poc habitual que recull el mormol de les converses íntimes. I en què ell, en qualitat d’autor, s’esquitlla dins les cambres i es dedica a escoltar. O bé a anotar les seves impressions. El poeta és psicoanalista (aneu a la “Sextina terapèutica”, per exemple) i això té a veure amb la seva capacitat d’escoltar i de valorar allò que per a molts només és xerrameca, remor de fons o soroll. L’autor fa una dissecció de la nostra vida quotidiana en l’accepció més psicopatològica possible —tot evocant el certer títol de Freud—, però el capgirament deixa l’arrel en l’aire. En efecte: l’oblit de Puntí —sigui inconscient o no— rebutja la poesia de les belles formes, la impostació de la veu elevada i l’assoliment d’un to que vol abastar-ho tot en el seu crit. El poeta reprimeix aquest llegat cultural i el seu lapsus arriba de la mà de les converses més absurdes i, tal vegada, més transcendents alhora. Perquè el guariment a través de la poesia pot arribar a través d’aquestes frases aparentment senzilles però al mateix temps terribles. Sense grandiloqüència, però amb una afuada precisió.» (Del pròleg de Lluís Calvo.)