Pere d’A. Peña i Nicolau (1823-1906). Assaig de biografia

A la cultura, hi entra l’àmbit dels símbols, dels que comparteix la gent del carrer. L’enterrament de don Pere d’Alcàntara Peña i Nicolau, un horabaixa de la segona festa de Pasqua de 1906, va ser —mutatis mutandis— una manifestació cívica com el sepeli de Jacint Verdaguer. Hi acudiren els renaixencistes en tropell, però també els lectors de L’Ignorancia i La Roqueta, els catòlics no gaire beatos, els republicans de cor i un poble indefinit que l’admirava i sabia qualque vers de «La colcada», del «Pastor de Son Manenta» o d’«El cordó de la vila». Una gernació.

La biografia d’en Pere d’Alcàntara Peña i Nicolau —«espontani i irreflexiu», segons en Miquel Ferrà— ha patit una distorsió manifesta, deguda a la seva anomenada literària o costumista i a la seva contribució a la Renaixença. Fins i tot, ell mateix confessa que «La literatura ocupóme solamente durante mis ocios y nunca con esperanza de lucro…» en una misteriosa i llarguíssima carta. 

Com que els aspectes literaris —poesia costumista i teatre— han estat ja prou tractats i repetits, en aquest llibre remarcaré la carrera tècnica de Pere d’Alcàntara, que sovint ha estat oblidada, malgrat que va ser essencial en la seva subsistència familiar i va ser la seva dedicació preferent. (De la introducció de l’autor)