Rafel Crespí: la tenacitat de viure

Rafel Crespí i Ramis va morir massa prest, quan encara hauria pogut donar-nos moltes mostres de les seves múltiples aptituds i inquietuds, polifacètic com era. Va morir massa prest, i així i tot ens ha deixat un important llegat humà i literari.

Viure i escriure era el que més desitjava fer, però també va farcir la vida de moltes altres activitats orientades cap al mateix objectiu: contribuir a refer el nostre país mig desfet. Docent de llengua i literatura catalanes, va escriure articles d’opinió, narrativa, poemes, cançons, teatre… i va fer que altres escrivissin, organitzà actes culturals, va assumir responsabilitats polítiques, i dinamitzà la cultura i l’estima per la terra.

En aquest llibre, hi apareixen indexades moltes d’aquestes activitats. Però, i sobretot, hi ha el testimoni de molts que el van conèixer en àmbits diversos: família, ensenyament, política, activisme cultural, creació literària… Entre tots reconstrueixen una imatge professional i emocional ajustada de l’exuberància vital de Rafel Crespí, molts d’aspectes de la qual, fins i tot per aquells que el van conèixer més de prop, seran una descoberta.

Impulsiu, incansable, incisiu, tosc, mordaç, humil, prudent, generós, tenaç i d’una sensibilitat extraordinària… són alguns d’aquests caires polièdrics que configuraren la seva personalitat única. Com diu Joan Mas al seu article, «Rafel Crespí vessava vida. (…) La desaparició injusta no podrà esborrar el triomf d’aquesta imatge que em (ens) plau d’evocar».