Més enllà de la dimensió personal de Pere Rotger, en aquestes pàgines s’hi amaga un retrat dibuixat amb traços a vegades més fins i altres més gruixats. És un quadre que navega cap a l’impressionisme, una fotografia plena de colors en moviment. És un retrat autèntic d’aquesta ciutat d’empenta reconeguda i casada de per vida amb la pell i les sabates, ni que sigui almanco per la tradició. Parlam de l’Inca que va esclatar amb les grans fàbriques de sabates i també de la que després quasi mor d’èxit. Parlam d’aquella Inca que ha sabut girar-se damunt si mateixa per reinventant-se una vegada més. El cert és que en l’Inca que ha viscut Pere Rotger ha desaparegut aquella ciutat on es respirava un aire en què s’olorava la cola i la pell i on se sentien les sirenes de les fàbriques cridant a la feina els treballadors.