Tristan Tzara (Moinesti, 1896 – París, 1963) és, abans del mite, el nom de ploma de Samuel Rosenstock, algú qui va fer del francès la seva llengua d’art, i algú, també, qui va saber ajuntar vida i obra, ànima i cos, lluita i escriptura, Wagner i Freud, la Rosa i el Ca. Amb uns quants amics, se li acudí el Dadà al Cabaret Voltaire, de Zuric, durant la Primera Gran Guerra, per evadir l’horror. Es féu amic del gran cabdill André Breton fins al trencament sonat. Surrealista a estones, marxista a estones perdudes. Va parlar-se sol, girat cap a la cara de dins. Duia un monocle seductor a l’ull dret, una lluna transparent, i es deixava caure adesiara un ble de cabells nocturns al front. El varen festejar Miró, Janco, Klee, Picasso, Taeuber i Arp. Venia de l’art negre i se n’hi tornà amb uns Poemes negres. Ionesco va retratar-lo així: «una mena de Kafka, però més mecànic, més grotesc, precursor de la revolta literària universal, un dels profetes de la dislocació de les formes socials del pensament». Es va unir a la Resistència quan els nazis varen trepitjar França. Als boscos dels maquis descobreix l’occità i funda, amb Cassou i Rouquette, l’Institut d’Estudis Occitans. Va trobar l’home a força d’aproximar-s’hi i d’ell va dir que era «una foguerada lenta de constància invencible».