Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons

    19,00

    Que no és a les llotges del Liceu on els ànecs ponen els ous (Foix) no vol pas dir que davall de les poltrones no s’hi trobi algun tresor. Que sota el seient estrictament envellutat on s’hi repenja la cultura instal·lada —sovint conservadora, montserratina i de certa nissaga terratinent— hom ensopegui amb odes majestuoses que fan forrolla, tampoc vol dir que enmig de la bullanga del carrer no s’hi sentin els bells cants. Àngel Carmona ens parla de dues Catalunyes que, a vegades lluitant per separat sense punxar-se, a vegades mig parlant i altres en guerra frontal i directa, constituïren la tan festejada Renaixença. Descendents d’Aribau i Robreño, jocfloralescos i xarons, no són dividits amb criteri maniqueu de bons i dolents. Ara bé, que de tots dos se’n destaquin tant les valentes i humanes aportacions com les esquerdes, no significa que ens trobem davant d’una apologia de la neutralitat que no existeix. Carmona assenyala la vocació clarament progressista i democràtica d’una banda, la de l’obrador i la llar humil, que és la que inspira la musa popular dels Clavé, dels Terrades, dels Monturiol i dels Ventura, entre d’altres. A les Dues Catalunyes s’arrabassen les flors del paradís, paradís cultural privilegi d’uns quants, per repartir-les i afirmar, sobretot, la força creadora de les masses populars a la continuïtat de la vida i la cultura catalana.

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continuau navegant estau donant el vostre consentiment per a l'acceptació d'aquestes cookies i de la nostra política de cookies.

    ACCEPTA