Música desconcertada. Filosofia, política i música moderna

23,00

La inquietud que nodreix i orienta subterràniament aquest escrit és ben senzilla d’enunciar: ¿és la música capaç de modernitat? Què podria voler dir el sintagma música moderna si amb aquest adjectiu només fem referència a l’eixam de pràctiques, discursos, institucions, desitjos i percepcions que donen vida a allò que de forma resumida anomenem principi d’igualtat? Què li succeeix a la música quan cau sota condició de modernitat, quan li cau a sobre la deslegitimació de les formes operatives sostingudes per la lògica de l’organització jeràrquica? Com sonaria o com haurà sonat aquesta música? I n’hi ha hagut?

La primera seqüència d’aquest assaig consisteix a presentar fins a quin punt la forma dominant de concebre la composició en el nostre gran art musical, de Heinrich Schenker a Pierre Boulez, s’haurà nodrit de models jeràrquics pertanyents a la concepció del sentit que definí i segueix definint la Cultura de la Dominació, les societats –és a dir, cert tipus de conjunts– qualificades per això mateix com d’Antic Règim.

La segona seqüència intenta exposar mitjançant l’anàlisi micrològica certes músiques (de Morton Feldman a György Ligeti) en què sí que sembla concebre’s el sentit de la composició de forma compatible amb aquell eixam de fenòmens susceptibles de configurar una cultura de la igualtat.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continuau navegant estau donant el vostre consentiment per a l'acceptació d'aquestes cookies i de la nostra política de cookies.

ACCEPTA