Tres assaigs sobre Sartre i una conferència de més

«Quant de temps va durar aquella fascinació? Jo era l’arrel de castanyer. El temps s’havia aturat: un petit bassal negre als meus peus; era impossible que vingués res després d’aquell moment.» Vet aquí el passatge més citat de La nàusea. Escenifica la fascinació causada pels fenòmens imaginaris. Per això s’hi descriu un temps gebrat. La consciència del Solitari pateix una degradació de la seva espontaneïtat, i queda encallada en l’instant. Tanmateix, únicament la disgregació entre la consciència pròpia i la d’altri permet a l’individu arrancar-se d’un món i d’una Història llefiscosos, que li vénen servits com el pitjor dels seus malsons. Des de la seva pròpia situació històrica, així ho veu Sartre —li fan companyia en aquests assaigs Rousseau, Kierkegaard, Kofman— tot delejant, paradoxalment, un instant que esdevingui alliberador. La lucidesa enmig dels homes és un instant, només, ben agraciat però fugisser.