Un no res d’eternitat

Un no res d’eternitat és, en essència, un homenatge al teatre i als qui s’hi dediquen, i una consideració sentida a Albert Camus. Un reconeixement al teatre que diu polidament i profunda, i que fa i es fa sentir.

En aquesta obra ballesteriana, al nét de Caterina Maria Cardona, instants abans d’entrar a la posteritat, se li concedeix un polsim d’eternitat perquè pugui visitar la terra dels avantpassats de sa mare. I el millor lloc per trobar-la, segons Alexandre Ballester, és en un teatre i, més encara, enmig de l’assaig d’una obra que s’acara a la matera que provocà la insurrecció feixista.

Es tracta d’una capbussada a la pau de la por —com diu un dels personatges— que imposaren les baionetes i els judicis sumaríssims durant els anys de la fam provocada per la guerra del 36. I Albert Camus participa activament en l’assaig —nogensmenys és un escrutador precís de la condició humana en les situacions més engrunadores— i hi diu la seva quan ho creu convenient. És així que recorda al grup d’actors que no han de perdre de vista mai que «el teatre hauria de ser la veritat de la vida, i la vida la veritat del teatre». (Del pròleg de Jaume Mateu i Martí)