L’ésser solar, propagacions lumíniques

No podríem entendre la llum sense la fosca. Ni l’alegria sense el plor. I aquesta és una de les tonades que sembla desprendre’s de la melodia del poemari ‘L’ésser solar’, que Anna Gual ha donat a llum i que li ha valgut el premi de poesia Pare Colom 2013. 

El sol pot ser benigne, daurador de la pell, però també il·luminador de veritats recobertes de duresa, de tristesa naturalista, de saviesa còsmica. No és estrany, doncs, que la poeta ens obri les portes del seu poemari citant uns versos de Wislawa Szymborska: “Debo mucho/ a quienes no amo”, perquè els versos d’Anna Gual no suren en la superfície, sinó que examinen escrupulosament allò visible i –també- l’invisible. El que no es veu, però existeix.

La poesia d’Anna Gual ressegueix una melodia pròpia: són petites càpsules que entreguen reflexions profundes. La veu és serena, els missatges: potents. Captura instants de dolor, també mil·lisegons de felicitat efímera, i acaba amb sentències demolidores: “La nostra vida sense nosaltres/ és molt millor del que ens pensàvem”. Ens endinsem en les aigües de l’autoconeixença, perquè les reflexions de la poeta ens toquen de prop. Hi ha fugides, per quès sense resposta, hi ha acceptació i hi ha gratitud de conèixer la tristesa, per a poder apreciar millor la felicitat salvatge, quan s’esdevé. “Avui comença alguna cosa.// I sempre que comença alguna/ cosa és perquè abans n’ha mort/ una altra per deixar-li espai.”

La gestió dels silencis, les fugides cap enfora i cap endins, les reconciliacions i les baralles amb el pas del temps, l’aprenentatge que exigeix conviure amb els canvis són alguns dels seus temes recurrents: “I aquí estic:/ destinada a reconstruir-me/ en un país estrany,/ aprenent a no agafar, a no posseir,/ a no estirar-te de la carn.”

L’adjectiu lluminós no significa per a Anna Gual benèvol, fàcil, suau i planer, ans tot el contrari. Perquè és la mateixa llum, la que suggereix i assenyala on es troben els pous fondos, els punts negres, els fantasmes que escupen planys transparents. La veu de Gual busseja i explora l’acte de perdre’s i també el retrobament. Anna Gual viatja cap al dedins: “Quanta innocència s’amaga/ entre els arbres/ que em volen acollir a la fageda.// Quanta tardor aplegada/ als genolls tous d’aquesta natura morta,/ d’aquest pou,/ d’aquest mur que diu que es trenca,/ que s’esquerda per les venes”.

Hi trobem l’absència, “i un altre cop tancar una porta i un altre cop canviar de nom i un altre cop fer les maletes i abandonar-vos quan es fa fosc”, l’aparent fragilitat que acaba forjant una resistència i fortalesa que serveixen de consol i inspiració. Les col·lisions, les guerres, els inicis i els finals també hi tenen cabuda: “No us inquietaríeu gaire/ si no fos per la llum que desprenc.”

I l’invisible, esclar: “La sensació/ de tenir-ho tot/ quan de tot/ m’he desprès.” Són paraules que adopten, de vegades, la forma de la prosa poètica; d’altres basteixen poemes breus que ens solquen amb contundència. “Som la brutalitat del bastó/ d’un cec que pel passeig es troba/ un altre cec, i el fa caure”. La brutalitat de la supervivència.

I l’amor hi sura, suau però corrosiu; “Lamento no ser més concreta,/ passar per alt, com si no existís,/ l’amor que m’habita.”  Trobarem consol en els poemes d’Anna Gual, que amb veu nítida ens recorda que les aparences són només això, aparences, i que existeixen les abraçades invisibles i la tendresa no-tàctil. Una veu, la d’Anna Gual, que no té por de radiografiar tota l’escala de colors –d’aquí que sigui amiga de la llum-, que fugi compulsivament de tota simplificació o maniqueisme i que caci al vol la perennitat de tendreses eternes: “No gosis dir que no em veus,/ que et prometo que t’abraço”.