Dino Campana (Marradi, 1885 – Scandicci, 1932), un dels poetes italians més valuosos de començament del segle XX, és autor d’un llibre inclassificable i eclèctic, Cants Òrfics (1914), a cavall entre el decadentisme dannunzià i els moviments de l’avantguarda, i propi d’un orat «rudement culte» (en mots de Pasolini) que canta separat, a frec del somni. Lector compulsiu de literatura estrangera en la llengua original (Baudelaire, Nerval, Rimbaud, Nietzsche, Whitman, Poe, Wilde), Campana és l’amo dels rampells i de les fúries, del viatge i de les relacions tempestejades (amb la poeta Sibil·la Aleramo davallarà als cercles de l’Infern, fins a tocar fons). Mirador infatigable de llenços (Miquel Àngel, Leonardo, pintura cubista i metafísica) i de prostitutes, en els seus poemes les descripcions de paisatges i de situa-cions extraordinàries esdevenen transposicions dels estats incontrolats de l’ànima. L’actual edició catalana ofereix tot un seguit de textos i d’esbossos que es publiquen per primer cop més enllà de les fronteres d’Itàlia.