Al vent de l’Esperit. Per una Església en comunió

Per comprendre millor el Concili Vaticà II, cal contextualitzar-lo i definir-lo com un concili de «creuer», perquè tanca un recorregut eclesial i n’obri un altre de renovat. D’altra banda, va ser el primer Concili «planetari», no només pel nombre de bisbes assistents i la diversitat dels seus orígens, sinó també per la presència de teòlegs no catòlics, observadors, i per la presència femenina, encara que poc significativa en aquells moments. Cal parlar, igualment, de la voluntat del Concili de no condemnar errors, sinó d’obrir nous camins i un llenguatge nou per a una nova evangelització, que ha d’iniciar-se amb el discerniment dels signes dels temps, valorant-los com a llocs teològics.

És des d’aquesta perspectiva que ens va deixar el Vaticà II, que l’autor ha escrit aquestes pàgines, sense pensar en cap moment a fer un tractat d’Eclesiologia, sinó a destacar aquells elements que trobam en la doctrina del mateix Concili, que són necessaris si volem caminar cap a una Església de Comunió.