Espiritualitat i vida quotidiana al Monestir de Santa Clara. Ciutat de Mallorca. Segles XIII-XV

En el segle xiii, el poble cristià occidental, turmentat pel seu enriquiment, somiava escapolir-se de la corrupció induïda pels doblers i cercava com a mitjà unes ensenyances religioses senzilles, que permetessin alhora desemmascarar l’heretgia. Un papa intel·ligent com Innocenci III va comprendre que havia de donar resposta a aquest clam, i per això va deixar actuar a dos joves que representaven un fort canvi a les concepcions de la vida religiosa: Domingo de Guzmán i Francesc d’Assís.

[…] les clarisses de Mallorca foren sovint encarregades pels seus contemporanis de complir el gran ritual de la caritat a la seva època: repartir l’herència dels pauperes Christi, el pa dels pobres que havia de remeiar les necessitats materials d’aquests i les espirituals de l’ànima dels benefactors. Igualment, lluny d’haver perdut fervor a la seva celebració dels oficis divins, la labor contemplativa de les monges era molt apreciada i encoratjada pels ciutadans coetanis. Les oracions que s’aixecaven des del monestir eren, per a aquelles persones dels segles xiii i xiv, una empenta definitiva per a la salvació de les seves ànimes, una esperança de trobar la solució escaient per a totes les coses, fins i tot per a aquelles més terrenals. El fet que se sol·licitassin les oracions de les monges a un ritme constant —i fins i tot creixent—, al llarg dels dos primers segles i mig d’existència del monestir, recolza perfectament aquella característica de la mentalitat de l’època i aquella realitat, que parla de la valoració personal de les pràctiques religioses.