Existeix un espai —absolutament visual ja que la nostra ment està moblada amb imatges i no amb conceptes— on les paraules s’acceleren. Més avall hi ha el raucar de la granota i el gisc del corb. Però, submergits en aquest brou primordial, les correspondències, la promiscuïtat, la brega i la polisèmia que s’hi generen segreguen l’únic llenguatge possible, és a dir, aquell que dinamita el pragmatisme de l’única acció possible. Críptic tan sols per a qui no es deixa penetrar, descriptiu i enervant, acaba desvetllant les obsessions, tan innocents com terribles, d’un subjecte que s’afirma en la mesura que es retira: l’aliment, el cos i la víscera; l’oralitat i el sexe, l’epistemologia.