Una conversa

Si desterram la il·lusió d’objectivitat ens podem adonar, després de tot, que la paraula del subjecte extremat és un instrument precís per reflectir les coses i els estats. Però, i si al que hem de fer front és la inquisició muda d’una entrevistadora que, amb la sola presència, condiciona irremeiablement l’objecte a investigar? I si, per més fer, res hi hagués d’investigable i els efectes de veritat fossin tan imprevisibles i obstinats com bacteris? I si el lloc que ocupam fos tan extens que tan sols la rutina i la por ens poguessin tornar gràvids? Una conversa intenta, com el gest repetit de l’idiota, enllaçar el conflicte expressiu i la catàstrofe còsmica en la trajectòria vertiginosa d’una gota de bava.