Josep M. Llompart. Un homenot amb ulls d’infant ens retorna la imatge enyoradissa, melan­còlica, d’un poeta que estimà les paraules d’aquesta terra i maldà per salvar-nos-les enmig dels difícils carrers de la ventada, on va viure i on va morir el 28 de gener de 1993. Vint-i-dos anys després, girant l’esguard cap enrere, l’albiram agafat de la mà del seu pare, coronel d’infanteria, pels camins confortables de la gent dreturera i benpensant que el feien ser un infant de casa bona. També copsam com l’adolescent s’aparta de la via traçada per la família i com des­cobreix la senda dels mots autèntics de la nos­tra terra, tan bandejats pel poder. El sentim créixer a l’ombra dels escollits escalant la ruta dels llibres, que li revelaren la mà­gia de la poesia. Aixoplugat en aquest camí, el poeta es decanta per aquells «mots d’ala curta, pro­pis d’aquella gent que el pare comandava i l’avi empresonava i el besavi jutjava». Ja no hi ha retorn possible per a aquell nin, perquè ara ja s’ha convertit en un homenot amb ulls d’infant i en el poeta del poble que volia ser per defensar amb fermesa la llengua catalana i la seva cultura.