La dona errant

La dona errant és una novel·la d’ambient urbà, en la qual es tracen de manera imprevista diverses relacions humanes, especialment una entre mare i filla. La vida de totes les figures de dona a l’obra de Valentí duu l’empremta de la solitud. Les seves protagonistes s’han sostret al paper que se’ls havia assignat en el matrimoni, i l’amor ha deixat de ser per a elles l’espai de seguretat a recer de les oscil·lacions externes. Maria-Mercè Marçal va dir que la narrativa de Valentí tenia una semblança amb el «realisme brut» nord-americà. La dona errant, a través d’uns personatges atrapats en els fragments rutinaris de llurs vides, ens recorda la tècnica cinematogràfica, posada al servei del tema preferit de l’autora: l’emancipació de la dona i el desencantament posterior als alliberaments culturals i sexuals dels anys setanta.