La fosca blava

Fosca blava és una expressió popular ara en desús. Un temps, s’emprava per indicar el moment en què tots els colors del blau, ingràvids, queden suspesos de l’aire. Aleshores, l’àmbit es torna com a irreal. El fenomen té lloc per partida doble: quan arriba l’alba i quan, post el sol, el crepuscle s’engoleix la claror. Vet aquí, doncs, el trànsit entre les dues vessants, la llum i la nit, que marquen el batec de la vida en aquesta part de l’univers.

Els personatges principals de La fosca blava viuen com aquells membres anònims de la resistència clandestina que foren capaços d’organitzar una profunda rebel·lió silenciosa per parar l’adversitat, el dolor i la destrucció: la nit. La revelació del sentit de tot plegat —la llum— no l’obtenen pas dels actes, que són parcials i fugissers, sinó de la capacitat d’entendre’ls i d’estimar l’altre. A voltes, una presa de consciència així arriba amb la vellesa, quan potser ja és massa tard…