La neu de l’any passat. Assaigs escollits sobre els Balcans (1994-2004)

Els nostres lligams individuals i col·lectius es desenvolupen en un marc local, però es poden expandir en un espai més ampli. Els intents de relegar aquests marcs locals i de construir una mena de ciutadania global, o una europeïtzació directa, acabaran en un carreró sense sortida. El vell paradigma encara és vàlid: els qui estimen tota la humanitat no senten amor ni tan sols envers els més pròxims del seu entorn concret —tal com ens ho va ensenyar Molière amb el seu Misantrop. Només si som capaços de crear les necessitats i de realitzar-les dins el marc de la identificació particular, podrem accedir a uns sentiments de pertinença més amplis.

Les identitats nacionals no són —tal com es pensa sovint— simplement irrellevants o fins i tot nocives. La pregunta, cal doncs plantejar-la altrament: de quina manera i sobre quina base és possible equilibrar els lligams amb la identitat particular enfront de la identitat global, si hem de tenir en compte les dues classes de lligams i les responsabilitats que cal assumir dins els dos marcs? La recerca d’un equilibri és important per establir aquella mena d’identitat europea que no haurà de renunciar a les identificacions nacionals.