La inquietud que nodreix i orienta subterràniament aquest escrit és ben senzilla d’enunciar: ¿és la música capaç de modernitat? Què podria voler dir el sintagma música moderna si amb aquest adjectiu només fem referència a l’eixam de pràctiques, discursos, institucions, desitjos i percepcions que donen vida a allò que de forma resumida anomenem principi d’igualtat? Què li succeeix a la música quan cau sota condició de modernitat, quan li cau a sobre la deslegitimació de les formes operatives sostingudes per la lògica de l’organització jeràrquica? Com sonaria o com haurà sonat aquesta música? I n’hi ha hagut?

La primera seqüència d’aquest assaig consisteix a presentar fins a quin punt la forma dominant de concebre la composició en el nostre gran art musical, de Heinrich Schenker a Pierre Boulez, s’haurà nodrit de models jeràrquics pertanyents a la concepció del sentit que definí i segueix definint la Cultura de la Dominació, les societats –és a dir, cert tipus de conjunts– qualificades per això mateix com d’Antic Règim.

La segona seqüència intenta exposar mitjançant l’anàlisi micrològica certes músiques (de Morton Feldman a György Ligeti) en què sí que sembla concebre’s el sentit de la composició de forma compatible amb aquell eixam de fenòmens susceptibles de configurar una cultura de la igualtat.