Cartes (1916-1918)

Dino, no puc esperar més, i pateixo, pateixo, ¿per què dir-te una altra cosa? Però també sóc feliç —de patir d’aquesta manera, morir d’amor d’aquesta manera.

Sibil·la

No sé per què t’escric cartes absurdes, et sé lluny i que ja no voldràs estimar-me més, ho entenc tot, ¿saps? Envia’m una gota de la teva sang. Em puc guarir.

El teu Dino

Era pura, Dino —¿per què ho has volgut negar, quan sabies que menties?

Sibil·la

¿Per què no em perdoneu? Us costa ben poc. Per a mi sou l’única divinitat damunt la terra, us estimo com un ídol sense ulls. És veritat que no puc fer res per vós. He exhaurit tot el meu optimisme, però veniu a beure-us la sang dels meus genolls, veniu divina única entre totes les dones. Sóc el vostre esclau.

Dino, per sempre vostre.

Dos poetes s’enamoren abans i tot d’haver-se vist, com Verlaine i Rimbaud. Ella n’ha llegit el seu únic llibre i se sent una mica mossegada pertot. Tots els qui el coneixen diuen d’ell que és un poeta intractable, impossible, irat. Ella vol conèixer aquesta força negativa. Sap que la Nit modula aquell caràcter poètic que ella té tantes ganes d’experimentar a flor de pell. També sap (o intueix) que la fama que ella té no pot ser una fama total si no baixa fins a l’últim esglaó de l’infern òrfic que ell custodia amb tant de zel. És musa i és faunessa, segons diuen tots els qui la coneixen; una bellesa que ho vincla tot. I comença l’empait. Com Verlaine i Rimbaud comptaran totes les perles del Rosari de l’Aurora. Com Ingeborg Bachmann i Paul Celan expiaran els dimonis d’un amor abissal escrivint cartes i poemes que donaran la volta al món. Saturnalment.