Encís de minyonia

Jo vaig néixer mascle, mallorquí i capellà. Són tres caires essencials i irrenunciables de la meva personalíssima persona. Ningú no m’hi ha fet ni jo mateix ho he elegit. Som les tres coses «des del ventre de la meva mare», com assenyala la Bíblia dels predestinats.

Talment com crec en la genètica, crec també en la predestinació de les formigueues humanes.

Per a mi l’acte suprem de la llibertat consisteix en l’acceptació clara, conscient, àdhuc gojosa, de la realitat, de tot allò que succeeix sense possible elecció, val a dir el noranta per cent dels fets i de les traces.

Així, l’acte suprem de llibertat de Jaume Santandreu i Sureda esdevé cada cop que decideix libèrrimament ser en Jaume Santandreu i Sureda.

Com que no puc imaginar-me traint la meva terra fins al punt d’escriure, posem el cas, en foraster, ni mai per mai la meva ànima —tan femenina ella!— podrà imposar que em castri, tot transvestint-me, per trobar en el cos una germana bessona, així tampoc mai no intentaria escorxar-me la pell de les mans i de les catedralícies flexions vocals per esborrar el meu imprès caràcter sacerdotal.