El Pi de Costa i Llobera

«Però per a Diego Sabiote la vida no és una passió inútil. Cada matí vol obrir els ulls i observar les coses amb la mirada nova: “I mirar, mirar com si fos / la primera mirada, / i refusar les mirades / que de tant de mirar / no miren res.” Mirar innocentment. Faig referència al poema “Començar”, marcat profundament per Francesc d’Assís, per l’amor a la natura: al germà sol, a la germana lluna, al germà estel, al germà grill… Hi ha una voluntat ferma de tornar a la infantesa, de deixar-se xopar per l’aigua d’aquell temps innocent. Les roses de la infantesa somnien que seran poemes. I les ones del cap de la mare esdevenen blanques. “…Beu el cel blau / de la primavera…”, com si et beguessis les roses de la vida, lluny de l’asfalt, per les corbes que tracen les oronelles en el seu vol lliure. Hi ha també un mar capriciós i enigmàtic: el Mediterrani, davant el qual el poeta s’entusiasma i s’extasia. L’escolta, el mar, i sent una veu —és la veu de les ones— que retorna el poema. I els paisatges de la Serra immensa, que l’illa defensa de la tramuntana. I el mite de Lluc: el paradís, l’úter maternal, entre valls. No sé si puc atrevir-me a veure en els poemes dedicats a Ciutat i a la badia de Palma un rastre de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: el mar de la badia, els colors de novembre, els capvespres sobre el mar. I l’amor de maig. I els matins clars. I els colors de la sensualitat. I l’illa de Menorca: “barca de pedra”. El paradís, metàfora de pedra; filla del sol i el vent, l’illa. Les papallones moren després d’haver sentit la música de Chopin. […] Els versos de Diego Sabiote, en ser versionats en la llengua de Ramon Llull i de Costa adquireixen aquella llum de pedra que exhalen les illes.» (Del pròleg de Gabriel Janer Manila.)